dilluns, 18 d’abril de 2016

ELS MASOVERS DE LES VENDRANES TREUEN A LA LLUM UN ANTIC TRULL D'OLIVES (VACARISSES)

L'Eloi Font, autor d'un blog especialitzat en la redescoberta d'antigues tines i trulls al llarg de Catalunya, avui ha publicat una ressenya sobre la recent troballa de les restes d'un trull d'olives a l'interior d'un petit tancat (visible des de l'exterior) del mas de les Vendranes. El trull estava mig colgat de terra i va ser completament excavat pels masovers terrassencs de les Vendranes. Uns masovers de cap de setmana que donen a vida a aquest històric mas.

En aquest cas l'únic que faré serà posar l'enllaç cap a l'entrada del blog de l'Eloi Font. Ja que ell és l'entès en el tema, i el que dóna veracitat a aquesta troballa.

http://torcularium.blogspot.com.es/2016/04/trull-de-les-vendranes.HTML

divendres, 1 d’abril de 2016

RETROBADA LA BAUMA GRAN DE SANANA (VACARISSES)

Llegint l'interessant llibre Pàgines Vacarissanes, un recull de les col·laboracions mensuals que el botànic terrassenc Àngel Manuel Hernández va escriure per al butlletí Vacarisses, Balcó de Montserrat, a la pàgina 276 vaig trobar un escrit que portava per títol "Inutilització de coves a Vacarisses, l'any 1850". En aquest article s'explica la resposta que va donar l'Alcaldia de Vacarisses a una carta circular de 19 de novembre de 1850 on el tinent coronel Antoni Bonet, comandant militar del cantó de Terrassa, instava a tots els alcaldes dels ajuntaments de la seva demarcació a destruir o inutilitzar les coves i els subterranis existents en els seus respectius municipis. El 30 de desembre del mateix any l'Alcaldia de Vacarisses va respondre a aquesta carta amb el memorial titulat "Nota de les cuevas y subterraneos, destruidos e inutilizados en todo el termino o distrito de este pueblo".

La primera cavitat de la que es parla en aquest document és "una cueva conocida con el nombre de Bauma Gran. Se halla en la heredad de Felipe Neri Gibert (a) Sanana en el parage llamado Sot de la Espluga en dirección a poniente a medio cuarto de hora de distancia de dicha casa y a media hora del pueblo; pueden estar en ella mas de dos cientos hombres pero es de las conocidas por balmas o sea de las que desde la parte de afuera puede verse todo el interior de ellas. No se ha destruido por considerarse imposible y seria muy difícil y costoso el tapiarla, y aun así proporcionaria mejor abrigo y asilo a la gente mala".

Des que vaig llegir aquest text, vaig estar donant-li voltes a aquesta Bauma Gran; i, fins i tot, li havia preguntat al Joan Arnau, propietari de la Farinera, sobre l'existència d'alguna gran balma prop de la masia de Sanana. Tot sense èxit.

Doncs bé, el diumenge 20 de març de 2016 vaig anar a visitar una petita barraca de pedra seca que havia trobat el Jordi Belil, i que jo desconexia. La barraca es trobava a la part baixa del que jo en aquell moment anomenava Sot de Sanana.

http://barraquesdevacarisses.blogspot.com.es/2016/03/214-barraca-del-jordi-belil-sanana.HTML

Després de fotografiar-la i prendre les dades corresponents, encara era d'hora i, per veure si trobava alguna barraca més, vaig decidir emboscar-me sot amunt aprofitant una quasi perduda pista.

Coordenades geogràfiques - ETRS89   E 1.898078  N 41.616259

Aquesta pista, no sense dificultats per a avançar, remunta el vessant hidrogràfic esquerre del sot. Quan la pista passava per sobre de l'aiguabarreig de les dues capçaleres d'aquest torrent, em vaig fixar que per sota treia el cap una primera balma molt embardissada.



Però la dificultat per a accedir-hi i el seu modest tamany, em va fer llançar la tovallola i continuar uns metres amunt fins que, també sota la pista, vaig veure el que semblava una balma de dimensions ja respectables. Aquesta estava ubicada a la llera del començament d'una de les dues capçaleres del sot.

Coordenades geogràfiques - ETRS89   E 1.899990  N 41.617533




En apropar-me vaig veure que els voltants de la balma eren plens d'antics marges de pedra seca. Fins aquí dalt havien arribat els establiments de vinya a rabassa morta de la segona meitat del segle XIX! Vaig rodejar fàcilment la balma per sobre del seu llavi superior, i un cop vaig ser a la comissura del vessant hidrogràfic dret, em vaig esmunyir entre la bardissa per tal d'accedir al seu interior. Efectivament, la balma era gran, molt gran! I als seus dos extrems hi havia tancats fets amb pedra seca, o sigui, era el que vulgarment es coneix com a balma obrada. Ja no calia que cerqués una barraca de pedra seca per a aquelles feixes que envoltaven aquell racó, perquè davant meu tenia el gran aixopluc que va abrigar aquells pagesos vacarissans de segles pretèrits.







Un cop passada l'emoció del primer moment, vaig començar a relacionar aquesta gran balma amb aquella Bauma Gran de la que parlava aquella nota de l'Alcaldia de Vacarisses de l'any 1850. Tot lligava: les seves gran dimensions i la seva situació. Està dins l'heretat de Sanana (abans i ara), a ponent de la casa (realment al sud-oest), i a poca distància (290 m en línia recta). I si aquesta era la Bauma Gran, el torrent on es troba era el Sot de l'Espluga. El mateix torrent que aigües avall actualment encara conserva quatre barraques de pedra seca. Això demostraria l'intensa activitat agrícola que aquest torrent va patir en el passat.

La balma està oberta i encarada al sud, cosa que li dóna unes condicions d'habitabilitat excel·lents. Les seves dimensions generals són les següents. El llavi superior del pòrtic fa uns 4 metres d'altura màxima. Té uns 26 m de llarg, si resseguim tot el llarg de l'extrem del llavi superior. Però, si resseguim el llarg de l'interior de la balma, s'arriba als 39 m. A l'extrem est de la balma s'arriba a la màxima profunditat amb uns 15 m; tot i que a aquesta profunditat l'altura baixa a menys de mig metre.

L'espai que tanca la paret de pedra seca de l'extrem oest és el més petit, però sembla que és el que s'ha fet servir més recentment per l'existència al seu interior una garrafa d'aigua de plàstic del tombant del segle XX.





El parament de pedra seca de l'extrem est tancaria un espai més gran si no fos perquè li manquen uns 4 m de llarg per a connectar amb la comissura del llavi, on comença un ben conservat marge de pedra seca que continua cap a l'exterior de la balma. Al seu interior s'arriba a la màxima profunditat.









Al terra de la part mitja de la balma vaig trobar una mandíbula inferior de senglar.


A la paret de roca de davant i amagades darrere unes heures que s'hi enfilaven, vaig descobrir uns guixats i uns gravats de difícil comprensió. Però al cap d'una estona vaig començar a desxifrar alguns d'aquests escrits.

En el primer escrit, fet amb guix blanc, s'hi podia llegir de forma desordenada "10 años", "Nuria Valls" en lletra anglesa lligada, i la correlació de números "123" diverses vegades.


En el segon escrit, fet amb carbonet, s'intueix quelcom semblant a "LATRACA". Més endavant un gravat amb les inicials "X. P. M." i "J M R M" i la data "1-3-56", que va caure en dijous. Sota i en guix només s'arriba entendre una "J" seguida d'altres lletres en minúscula il·legibles.




Més a la dreta, i un altre cop en guix, es pot llegir "Vacaris", "Nuria Valls" en lletra anglesa lligada i la data "29=8=31", que va caure en dissabte. Després el dibuix d'un ninot, que a mi em recorda un guardia civil amb tricorni i capa inclosa. Finalment també amb guix i lletra anglesa lligada es pot llegir "Ramon Riera".





El dissabte 26 de març, al cap d'una setmana d'haver trobat la balma, davant l'Ajuntament de Vacarisses, em vaig topar amb el Jordi Torrella de cal Cargol, un dels més grans coneixedors de la història recent del poble. Jo li vaig comentar els dos noms que havia pogut desxifrar dins aquesta balma de Sanana; i ell, per a sorpresa meva, em va respondre que només en recordava i coneixia un: el de la Núria Vall (sense la "s" final). El Jordi em va explicar que la Núria era un dels quatre fills que la família Vall-Camps havia tingut. Aquesta família provenia de Camps, un petitíssim poble del terme municipal de Fonollosa (Bages), i va ser contractada com a masovers pel propietari de Sanana. Van estar-se a la masoveria de Sanana des de mitjan de la dècada dels 20 fins al final dels 40 del segle XX. Finalment la incertesa econòmica de les collites i la duresa de la feina al camp va fer que, com d'altres masovers de masies veïnes, la família Vall-Camps es traslladés a viure al poble de Vacarisses. El Jordi també em va dir, coincidències de la vida, que una de les filles d'aquesta família que encara vivia al poble, la Concepció, havia mort aquell mateix dia; i que l'última cosa que sabia de la Núria és que vivia a la Bauma, i que després s'havia anat a viure per la zona de Granollers amb la seva filla.

Aquell mateix dia en arribar a casa vaig recordar que al llibre Retrats de Vacarisses del Josep Maria Farrés apareixia una foto de família dels masovers de Sanana. I sí, efectivament, a la pàgina 38 vaig trobar una foto de l'any 1927 amb la família Vall-Camps posant per a la posteritat davant del que sembla l'era enrajolada de Sanana. A la foto apareixen la mare amb un nadó en braços, el pare, la filla gran que deuria tenir uns 14 anys, un nen petit d'uns 4 anys, i finalment a la dreta una nena d'uns 6 anys. Aquesta última déu ser la Núria Vall(s) que 4 anys després, quan en tenia 10, va guixar la paret de la balma.

D'aquell "Ramon Riera" i d'aquelles inicials no en sabem res. Però en quant a la "Nuria Valls" gairebé tot lliga per a asseverar que ho va escriure la mateixa Núria Vall Camps l'any 1931 quan enacara residia a la propera masia de Sanana, junt amb la resta de la família. Aquest tipus de lletra (anglesa i lligada) és el primer que s'ensenya a l'escola quan s'aprén a llegir i escriure. A mi, per exemple, als anys 80, a l'escola em van ensenyar a escriure amb aquest tipus de lletra. L'idioma en que en escriu la seva edat ("10 años") és el castellà, l'únic que li podien haver ensenyat a l'escola a la petita Núria. Hem de tenir en compte que només feia 4 mesos que s'havia declarat la Segona República, i que es venia de 6 anys de la dictadura de Primo de Rivera, on el català estava prohibit. L'única cosa que no casa és la "s" del cognom de la Núria; potser només sigui un simple error ortogràfic d'una nena que està aprenent a esciure...

Nota: si algún amic o familiar de la Núria Vall Camps coneix alguna dada més sobre la història d'aquesta família, que no dubti en fer-m'ho saber. La seva aportació serà afegida a aquesta ressenya. Podeu posar-vos en contacte amb mi deixant un comentari aquí sota o enviant-me un e-mail a

david.terrassa@hotmail.com

Tornant a la nota de l'Alcaldia de vacarisses de 1850, la següent cova que es referenciava era "otra cueva o balma sin nombre cerca la Torre de Moros (actualment coneguda com a Torrota de Vacarisses). Se halla situada en terreno de Fermin Gibert (cap de família del cal Ferminet en aquelles dates) cerca la torre dicha en direccion a poniente y es tambien de las que puede descubrir-se todo su interior desde la parte afuera, teniendo unas treinta varas de largo y seis de profundidad (si una vara catalana són 83.6 cm, la balma feia 25 m de llarg per 5 m de profunditat). Dista medio cuarto de hora de la casa llamada Vives y un cuarto del pueblo. No se ha destruido ni obstruido para las mismas razones por las que se ha dejado de verificarse de la anterior".

En el moment que vaig llegir aquest text ja sabia quina era aquesta balma tan ben localitzada i descrita ja a mitjan segle XIX. Ja me n'havien parlat el Cisco Badia de cal Simon (també de cal Julito) i el Toni Masana de cal Ton Carnisser (també de cal Cafeter i cal Quirol). El primer per tradició oral de la família l'anomena balma del Toni; i el segon també per tradició familiar l'anomena balma del Pastor.

Poc després també vaig preguntar-li per aquesta aquesta balma al Tonet Duran de cal Pau Gran (al cel sia), últim representant d'una nissaga de pagesos que ha treballat la terra d'aquests verals durant centenars d'anys. S'ha de tenir en compte que la balma es troba només uns 300 m per sobre de la seva masia. Ell em va explicar que per a ell i la seva família aquesta és simplement la balma sota la Torrota. Tot i així, em va explicar que l'últim vacarissà que l'havia fet servir era el Peret Casas de cal Jeroni. "Qui és el Peret de cal Jeroni?" li vaig preguntar jo. Em va respondre que va ser uns dels últims pastors de cabres del nucli urbà del poble, i que va pasturar el seu ramat per aquesta zona. També em va explicar que durant els dies de "la Retirada", al final de gener de 1939, el Jeroni va tancar el seu ramat dins aquesta balma allunyada del poble per tal d'evitar que li requisessin (eufemisme de robar) les seves cabres.

Poc després d'aquestes converses, vaig anar a visitar la balma. La forma més fàcil d'arribar-hi és agafar el SL C-51 que comença a plaça Joan Bayà i que ha estat senyalitzat amb pals indicadors pel Parc Natural. Aquest sender finalitza a la Torrota. Un cop allà hem de continuar en sentit oest (cap a Montserrat) uns 100 m més. Aquí haurem de cercar el millor pas per a baixar un graó del cingleret del vessant solell de la carena.

Coordenades geogràfiques - ETRS89   E 1.906631  N 41.609928












Les dimensions generals de la balma, que jo mateix vaig poder mesurar, són les següents. El llavi superior del pòrtic fa uns 2 m d'altura. De llarg fa uns 14 m. I a l'extrem est de la balma s'arriba als 7 m de profunditat màxima. És en aquesta banda est on trobem un vetust parament de pedra seca que tanca un ample espai.

No hi ha cap dubte que aquesta és la segona balma de la que parla la nota de l'Alcaldia de Vacarisses. Està a prop de la Torrota de Vacarisses, en direcció a ponent, i dins la propietat de cal Ferminent, o sigui, al vessant solell de la carena de la Torrota. Gràcies a antiga documentació que he pogut consultar, sé que l'extrem occidental del solell de la carena de la Torrota va ser propietat de cal Ferminet, almenys, des de mitjan segle XIX i fins a l'any 1946, quan ho va adquirir l'Antoni Roura. En canvi, tota l'obaga de la carena pertany a la propietat de can Vives.

És veritat que hi ha una cosa que no lliga del tot: les dimensions de la balma. Però s'ha de tenir en compte que durant els últims 166 anys pot haver variat la seva morfologia a causa agents erosius externs (meteorització); els mateixos agents que la van formar inicialment. A això s'ha d'afegir que els criteris d'amidament dels tècnics de l'Ajuntament i els meus poden ser diferents per a una balma d'una morfologia tan irregular com aquesta.

La tercera cova de la que parla la nota és "la cueva del manso Bovet. Se halla situada a unos dos cientos pasos de la casa llamada el Bovet a la parte de cierzo (nord), pudiendo contener unos veinte hombres. Dista del pueblo cosa de una hora. Queda destruida de suerte que no puede penetrarse en ella". 

La veritat és que encara tinc pendent apropar-me al Bovet per a fer una ullada, però de ben segur que l'Ajuntament de Vacarisses va fer bé la seva feina, i va deixar definitivament obstruida aquesta tercera cova. Per cert, tal i com explica l'Àngel Manuel Hernández en el mateix llibre, uns pocs dies abans i en aquesta mateixa cova, els Mossos d'Esquadra van desarticular un grup que es dedicava a falsificar moneda. Quina coincidència!

A partir d'aquí la nota comença a parlar de forma genèrica i sense especificar-ne cap en concret de "cuevas vulgo Balmas de la Portella y Roca Salvatge del manso Ubach..." que a mi ja no m'interessen per a aquesta ressenya.


BIBLIOGRAFIA

Pàgines Vacarissanes. Àngel Manuel Hernández i Cardona (autoedició, 2009)

Retrats de Vacarisses. Josep M. Farrés Trias (Ajuntament de Vacarisses, 1999).

Mapa del Cadastre parcel·lari de Vacarisses de l'any 1944 (Ajuntament de Vacarisses)

El Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3/)

La Cartoteca Digital de l'ICGC  (http://cartotecadigital.icc.cat/)

dissabte, 13 de febrer de 2016

UNA TINA ENMIG D'UN NUS DE COMUNICACIONS D'UNA CIUTAT (VILADECAVALLS)

El títol d'aquesta entrada vol ser una contraposició a les "tines enmig de les vinyes" de les Valls del Montcau. Nom amb el que el Consorci Turístic de les Valls del Montcau i la Diputació de Barcelona han volgut promocionar una important conjunt de tines a peu de vinya que no tenen res d'únic o exclusiu a Catalunya, com ells volen fer entendre. Com a prova de que les tines a peu de vinya i allunyades del mas són una cosa relativament freqüent fora de l'àmbit geogràfic de les Valls del Montcau, tenim aquest interessant blog de l'Eloi Font.

http://torcularium.blogspot.com.es/

El que ara sé de ben cert que és un cup (o tina, com en diuen al Bages) va ser localitzat gràcies al Mapa Planimètric de Viladecavalls de 1919. En aquest mapa apareix una icòna quadrada acompanyada de la llegenda "chozo" enmig d'una superfície indicada com a vinya ("S. V."). Vaig georeferenciar aquest antic mapa amb un ortofoto mapa actual, i com resultat vaig localitzar una mena de barraca enmig d'una parcel·la, avui ermada, que ha quedat encaixonada entre l'autovia C-58 i el futur enllaç de l'autopista C-16 amb l'autopista B-40. A casa, ampliant al màxim alguna d'aquestes ortofotos d'alta resolució, em va semblar albirar que aquesta barraca, que exteriorment és de planta quadrada, interiorment era de planta circular, però no li vaig donar més voltes a aquest detall.

Al dia següent em vaig dirigir cap al poble de Viladevalls a la recerca d'altres petits elements del patrimoni rural. Després, ja de tornada cap a Terrassa per la C-58, vaig decidir sortir-ne per aquesta pista

Geogràfica - ETRS89 *1.97121441.560276

que es va obrir com a accés als horts de can Mir de la riera de Gaià. Al cap d'uns 100 m ja era davant d'aquesta "barraca".

Geogràfica - ETRS89 *1.97183441.559539





És un petit miracle que aquesta petita edificació rústica hagi sobreviscut a l'atac de tantes retroexcavadores! I encara no està clar que les actuals obres de l'enllaç entre la C-16 i la B-40 l'acabin fent anar a terra.

Envolto la quadrada edificació i veig que té un accés obert a la façana est. Hi entro i veig que interiorment és d'una perfecte planta circular i que té una alçada fora del normal per a ser una barraca d'obra. Em començo a fixar en els següents detalls:

- Interiorment està tota arrebossada amb morter de calç, i a sobre d'aquest morter es veuen clarament les empremtes d'uns rajols que van folrar tot aquest espai interior. La prova unívoca d'això és que encara es conserseven dos bocins trencats de rajol a la part superior. Aquests dos bocins supervivents actualment no conserven els vernís vidriat, però això no vol dir que en un passat no el tinguessin.






- Aquest bocins de rajol supervivents presenten una lleugera curvatura per tal d'adaptar-se millor a la forma circular del cup.

- Els rajols no són quadrats de 40 cm de costat com els de les tines de les Valls del Montcau, sinó que són rectangulars de 45 x 30 cm; i están disposades de forma apaïsada.

- A 230 cm d'alçada de l'actual terra, el cup està coronat interiorment per una lleixa d'uns 2 cm que servia per sostenir les posts del brescat sobre el qual s'aixafava el raïm durant la verema.

- El cup té un diàmetre interior de 320 cm.

- A mitja altura i encastada a la paret hi ha una argolla d'aquelles que es feien servir per a lligar a les cavalleries (mules, ases, etc.)



Surto a l'exterior i em fixo en l'obertura d'accés i altres detalls exteriors:

- L'obertura permet veure el gruix de paret, que en aquest punt fa 70 cm. Quelcom impensable per a una barraca d'obra.



- Es veu clarament que l'actual porta no és més que una obertura que amb posterioritat es va obrir a cops de pic; i després es va condicionar com a porta afegint-hi elements d'obra (maons).

- A les cantonades de la "barraca" el gruix es dobla, i arriba als 140 cm.

- A la façana est (la de la porta) es veuen les minces restes de les parets que sostenien el rebliment de pedres i terra de la rampa que permetia pujar les portadores (curulles de raïm) fins a dalt de tot del que va ser un cup.




- A la façana nord trobem la prova definitiva de que "això" va ser un cup. Un petit clot quadrangular adossat al parament exterior, que està folrat amb maons. Sembla que aquest sot va ser un petit armari tancat amb envà que servia per a protegir la boixa i donava l'espai suficient per a disposar-hi els barrals. O sigui, en aquest armari el vi es trascolava a barrals o altres recipients.

Tots aquestes dades deixen clar que això va ser un cup, i que amb el temps es va adaptar per a ser reaprofitat com a barraca de tros.

La meva hipòtesi sobre l'origen i posterior transformació del cup és la següent.

Aquí hi va haver un vinya propietat de can Mitjans, el mas més proper al cup. Tot i que la vinya era menada per un parcer o rabassaire del poble de Viladecavalls o de Terrassa. Dic que aquesta vinya era menada per un parcer, perquè si hagués estat portada directament pel propietari de can Mitjans, el raïm s'hagués portat a les tines de l'interior del mas, que donen molta més seguretat que no pas un cup enmig del camp.

Què va portar al parcer a bastir un cup enmig d'una vinya? La llunyania de la vinya respecte als dos nuclis de pobalció més propers va forçar a aquest parcer a fer el vi a la mateixa vinya. D'aquesta forma s'estalviava el voluminós i llarg transport del raïm en portadores cap la "llunyana" casa. O potser, simplement el parcer no podía disposar d'un cup a casa seva per falta d'espai.

Està documentat que fins al anys 20 del segle XX aquí hi va haver vinya. Potser posteriorment en aquest tros es va canviar de conreu, i el cup va acabar sent una cosa inútil. Va ser llavors quan el cup va ser transformat en barraca. Una feina que no va ser fàcil, perquè per a obrir la porta de la façana est van haver de desmuntar prèviament la gran rampa d'accés superior. L'argolla interior demostra que posteriorment aquí es van tancar mules o altres animals de carrega.

NOTA POSTERIOR A LA PUBLICACIÓ DE L'ENTRADA

Després de tornar a consultar el llibre de les cases de pagès de Viladecavalls del Miquel Ballbè, del qual ja no en recordava el contingut complet, veig que a la pàgina 79 aquest cup apareix esmentat i fotografiat com una dependència del desaparegut mas Estella.

Segons el Miquel Ballbè, el mas Estella era un dels masos agregats a la masia i a les terres de can Mitjans. Les minses restes que es conservaven del mas Estella van desapreixer quan en el seu emplaçament es va construir la benzinera de l'autovia C-58 propera al cup.

El cup va ser inclòs a aquest llibre de 1995 gràcies a la col·laboració del Miquel Margarit, un veí del poble de Viladecavalls d'avançada edat.

Al Mapa Planimètric de Viladecavalls de 1919 el mas Estella no apareix esmentat ni com a ruïnes; per tant es pot asseverar que quan el rabassaire va bastir aquest cup a peu de vinya, a partir de la segona meitat del segle XIX, el mas Estella i les seves terres ja eren un agregat de la gran heretat de can Mitjans.

BIBLIOGRAFIA

Quaderns d'Història de Viladecavalls IV. Les cases de pagès de Viladecavalls. Miquel Ballbè i Boada (Ajuntament de Viladecavalls, 1995)

 El Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3/)

La Cartoteca Digital de l'ICGC  (http://cartotecadigital.icc.cat/)

Seu Electrònica del Cadastre (http://www.sedecatastro.gob.es/)