dissabte, 24 de febrer de 2018

RETROBADA LA FONT DE LA GUINEU (SOT DE L'INFERN - MURA)

Ressenya d'una sortida excursionista profitosa en companyia de l'Armengol Gelabert

Primer de tot, com acostumo a fer en aquest blog, ens posarem en antecedents. El passat diumenge 11 de febrer de 2018, vaig fer una sortida pel boscos i torrents del terme del Pont de Vilomara i Rocafort acompanyat pel Jordi Griera-Cors, un gran coneixedor d'aquest sector del Parc Natural. Entre moltes altres coses que vàrem comentar aquell dia, em va explicar l'origen del nom (topònim) de la font de Primavera. Una font de degotalls que es troba gairebé a la llera del torrent del Sot de l'Infern.

Sobre aquesta font de Primavera, em va explicar que la va coneixer un dia de primavera de 1987. Aquell dia el Jordi havia organitzat una sortida a petició del Gabriel Marquès, el president del CEM (Centre Excursionista de Mura) que estava recollint informació per tal de fer el ja mític mapa del CET (Centre Excursionista de Terrassa) de 1988. El Gabriel vivia i viu a cavall entre Sabadell i Mura (la seva dona és oriünda de Mura), i per aquests motius l'equip del CET que estava fent el mapa li va assignar aquest sector del Parc Natural. El Gabriel es va posar en contacte amb l'Ajuntament del Pont de Vilomara i Rocafort per veure si el podien ajudar en la seva cerca de fonts i patrimoni divers dins el seu municipi. Llavors l'Ajuntament el va posar en contacte amb el nous mestres d'escola del poble, el Jordi Griera-Cors i el Joan Closes, que ja duien anys fent recerques d'aquesta mena dins el municipi. En aquella sortida de primavera també els acompanyaria l'Isidre Casasaies (a) Sidro, un pagès i caçador del Pont de Vilomara. El Sidro ja era un home gran als anys 80 i es coneixia bé aquest territori perquè, a més, d'haver-hi caçat durant tota la seva vida, les seves arrels familiars estaven lligades al proper mas de les Grauetes; per això al poble també el coneixen com en Grauetes. En arribar el grup a la zona de la Bomba del Farell, al Sidro se li va encendre la bombeta i es va enrecordar d'uns degotalls que naixien en un marge de la llera del Sot de l'Infern. En arribar, aquells degotalls rajaven abundosament i el Gabriel li demanà al Sidro pel nom d'aquella font. Ell va respondre que no tenia nom, que allò només era una font de temporada  i que quan rajava l'aprofitava per beure-hi. El Gabriel va comentar que volia que aquella font aperegués al nou mapa del CET, però que dubtava entre anomenar-la "font del Sidro" o "font de Temporada" El Jordi, que tampoc coneixia la font, la va deixar anotada als seus apunts com a "font del Sidro", i d'aquell tema no en va saber res més fins que al cap del temps va arribar a les seves mans el mapa del CET i va veure que la font havia estat batejada com a "font de Primavera", que era la temporada (estació) en la que el president del CEM havia vist rajar abundosament aquells degotalls. A això li hem d'afegir que aquella "font de Temporada" va quedar mal situada al mapa, ja que la icona de la font estava desplaçada uns 300 metres a l'est de la seva ubicació real. Aquest últim contratemps va ser solucionat pel Ramon Suades a la seva Guia Interactiva gràcies a les indicacions del Salvador Trullàs.

En veure que el Jordi coneixia tan bé la història de la font de Primavera, aquell 11 de febrer també li vaig preguntar per la font de les Guineus, una font situada a l'obaga del Puget pel mapa del CET de 1988 que ningú acabava de trobar. El Jordi em va dir, que sí, que la coneixia i que l'havia visitat gràcies a que el Sidro del Pont de Vilomara li havia portat fins a ella als anys 80, encara que el caçador l'anomenava "font de la Guineu", en singular. El Jordi es va comprometre a enviar-me un e-mail amb les fotos i indicacions que tingués d'aquesta font. I sí, al cap d'unes hores rebia un e-mail amb dues fotos de la font de la Guineu de poc després de l'incendi de l'estiu de 1985.




A més, també va enviar un antic mapa manuscrit i escanejat amb la situació de la font. La meva sorpresa va ser veure que la font estava dibuixada molt a prop d'allà on la situa el mapa topogràfic de l'ICGC des de l'any 1986; i que, a més a més, l'anomena en singular, igual que l'avi caçador: el Sidro. Després de rebre tota aquesta informació el que no entenc és perquè al mapa del CET la font apareixia uns 500 metres a l'oest de l'emplaçament real i amb el nom en plural. Una resposta al meu primer dubte podria ser que en aquella sortida de recerca de la primavera de 1987, el Gabriel Marquès no s'arribés personalment fins a la font i tot es quedés en unes breus indicacions en la distància que van ser mal interpretades (el Jordi m'explicà que no recorda si van arribar a acompanyar al Gabriel Marquès fins a la font de la Guineu). I una resposta pel segón dubte seria que la gent del CET va pensar que passant el nom de la font al plural evitarien que es confongués amb la de sota el Montcau, que era més propera i coneguda. Aquestes respostes a les dues incongruències només són suposicions o hipòtesis del que podria haver succeït realment.

Ara només faltava fer el treball de camp i arribar físicament fins a la font, per veure com li havia afectat el pas dels anys. El meu dubte només es trobava en trobar el camí més fàcil per arribar-hi, perquè tenia una fe cega en que allà trobaria la font; uns metres més amunt o més avall; més coberta de terra o menys.

El dissabte al matí del 17 de febrer vaig quedar amb el company Armengol Gelabert, un grandíssim coneixedor dels senders i corriols del Parc Natural al que no li fa por ni mandra obrir-se pas pels perduts camins de boscaters, que actualment són impractibles. Vàrem arribar a un acord; ell s'encarregaria de l'aproximació fins a l'obaga del Puget, i jo de la rematada final fins a la font.

L'Armengol encertadament va decidir deixar el cotxe al Puig de la Balma.

Geogràfica - ETRS89       1.962866   41.693479

I després continuar a peu pujant pel camí que porta a la font del Puig. Superada la font, el camí ens perment veure les intimitats del patí del darrere de la masia. Un cop a dalt, vàrem prendre el corriol que remunta el torrent del Puig pel seu vessant dret, fins que vam connectar amb la pista que, de pujada, ens portaria a la roca del Castellot i finalment al coll de la Creueta i la seva alzina marcada.

Geogràfica - ETRS89    1.952748    41.691597


 
Ara tocava un tros llarg de suau baixada. Vam agafar la pista que ressegueix el vessant esquerre del torrent del Còdol Llarg fins el majestuós bloc que li dóna nom. Però, a mitja baixada, en aquesta desdibuixada cruïlla amb una antiga pista, que coincideix amb una de les clavegueres de desaigüe.

Geogràfica - ETRS89     1.940699   41.687812



Em vaig enrecordar de la icona de font que el mapa del CET de 1988 assenyalava per aquí, i de la que ningú en parla en publicacions recents.

Posem-nos en antecedents. El cercador de fonts Josep Álvarez, tal com explica al seu llibre inèdit FONTS I LLOCS D'APROVISIONAMENT. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac d'abril de 1997, va localitzar una petita surgència d'aigua allà on el mapa del CET de 1988 indicava una font sense nom. El Josep la va anomemar "Surgència del Torrent del Còdol Llarg" i per assenyalar la seva ubicació exacta va donar la següent explicació: "Començarem la recerca la Coll de la Creueta; agafant el camí que segueix aigües avall el torrent del Còdol Llarg. Quan arribem a la cota 500, trobarem un camí que creua per la nostra dreta el torrent. Just per sota on el creua, a uns 50 metres màxim hi ha una petita surgència, al costat esquerre del torrent en el seu mateix llit, per on hi surt aigua. Per lo embardissat i brut de branques, aquesta surgència és bastant difícil de veure; tot i amb això ens pot orientar que per al seu davant hi ha dos pins junts, mig cremats i sota unes alzines petites; la surgència fa un bassal d'un mig metre de fondària sota el mateix marge del torrent".

Amb aquestes inequívoques indicacions, l'agost de 2015 vaig anar a cercar la surgència en companyia del Ramon Suades però, a causa de la "pertinaç" sequera que s'arrossegava en aquelles dates, tota la llera del torrent era seca, i no vàrem poder demostrar que allà hi hagués una surgència.

Continuem amb la sortida del dissabte passat. Un cop arribats al dos pins solitaris que indicava el Josep Álvarez, vàrem baixar pel dret cap a la llera i vàrem localitzar un bassal d'aigua neta i de fons terròs. Era sota el marge esquerre del torrent, a on s'aferraven dues o tres alzinetes.

Geogràfica - ETRS89       1.940160    41.687990





Vàrem remuntar el torrent uns metres i vàrem veure que no hi havia més aigua que la del bassal. Però hi havia una cosa que no ens acabava de convencer: a partir d'aquest bassal l'aigua no discorria superficialment. Així que vàrem recorre uns 10 metres de torrent aigües avall, fins que vàrem localitzar un petit gorg sobre el llit de roca a partir del qual l'aigua ja començava a circular superficialment.

Geogràfica - ETRS89        1.940040   41.687920





El punt exacte de la surgència del torrent del Còdol Llarg no va quedar aclarit al 100%, però potser és perquè té diversos punts d'aflorament segons la quantitat d'aigua freàtica existent. Sigui com sigui, tal i com ja van deixar indicat els autors del mapa del CET de 1988, i després el Josep Álvarez, aquí existeix una petita surgència d'aigua.

Retornem cap a la pista principal i continuem baixant fins a la cruïlla del Còdol Llarg.

Geogràfica - ETRS89       1.935905      41.685030


Aquí vam afagar la pista que baixa per la nostra esquerra fins arribar a la llera del torrent del Sot de l'Infern.

Geogràfica - ETRS89      1.935905      41.685030

Just aquí, dalt a la nostra esquerra, trobarem les restes d'un forn de pega molt ben conservat que ja apareixia a les anotacions que el Jordi Griera-Cors va fer al seu antic mapa dels anys 80.

Ara només ens restava continuar la mateixa pista pel vessant contrari del Sot de l'Infern fins a creuar els segon torrent secundari. Un cop aquí vàrem veure que molt a prop de la pista i a la mateixa llera del torrentol hi havia un còdol, o bloc de pedra, molt gran.

Uns metres més enllà, começava la pujada de la desdibuixada pista de boscaters que ens portaria al peu de la mateixa font de la Guineu. Vàrem assenyalar el seu inici amb una fita de pedres.

Geogràfica - ETRS89       1.939246       41.681017


Comencem a fer-nos pas entre la bardissa de l'antiga pista, però al cap d'uns metres intuïm un baixador que ens permet arribar fins a la llera del torrentol que remunten i a la part de darrere del gran còdol abans esmentat. Aquí confirmem que el còdol no és gran, sinó gegantí (a les ortofotos de l'ICGC es pot mesurar que fa uns 19 metres de llarg per uns 8 d'ample); i que als seus peus, per on discorre la llera del torrent, hi ha un abalmament important on podria aixoplugar-se molta gent dreta. No hi vàrem baixar perquè teniem un altre objectiu. Ens vàrem fixar també en el llarg i planer cim del còdol i no ens semblar veure cap fita de pedres que indiqués que algú hi hagués pujat; potser era verge? Amb tots aquests dubtes penjant vàrem decidir batejar aquest bloc. Ens va semblar bé anomenar-lo "còdol del camí de la font de la Guineu", perquè com confirmariem més endavant, la font de la Guineu es trobava en un altre torrentol.

Anotació afegida el 27/02/18: El Jordi Guillemot ja esmentava l'existència d'aquest gran còdol en aquesta ressenya d'una petita cova situada torrent amunt.

http://caudelguille.net/caus/839-obaga-del-putxet-cova-de-l

Geogràfica - ETRS89     1.939099     41.680678



Continuem obrint camí per la pista fins arribar a una cruïlla (amb altres embardissades pistes) molt propera al torrentol.

Geogràfica - ETRS89   1.939149   41.680178

Aquí ens enrecordem que molt a prop, torrent amunt, el Ramon Suades va localitzar uns degotalls que amb molt bona fe, i explicant que no n'estava segur, va assignar amb la "font de les Guineus" del mapa del CET. Des de la cruïlla estant ja sentim la fressa del salt d'aigua proper. Remuntem la llera del torrent uns 10 metres i arribem als degotalls, que estan preciosos. Són d'una bellesa salvatge i plena, i en aquella data, abundant d'aigua. Els dos ho comentem, i pensem igual: encara que no sigui la veritable font de la Guineu, aquest petit saltant d'aigua té entitat pròpia per si sol. Vàrem pensar que es podrien anomenar "degotalls del camí de la font de la Guineu" perquè són en un torrent diferent al de la font vertadera. Tot i que, com és lògic, l'última paraula la té el seu descobridor, el Ramon Suades.

Anotació afegida el 27/02/18: Realment aquests degotalls van ser descoberts pel Josep Abad durant la seva recerca de la font de les Guineus del mapa del CET de 1988. Posteriorment, al desembre de 2011, el mateix Josep Abad va acompanyar al Ramon Suades fins aquests degotalls i una petita cova que hi ha torrent amunt.

Geogràfica - ETRS89      1.939030    41.680020




Tornem a la cruïlla anterior i prenem l'embrossada pista que puja cap a l'oest (a la nostra esquerra si baixem dels degotalls). Voltem un carener secundari que separa dos vessants per un tram de pista momentaniament net, i entrem dins un altre torrentol que embardissa de nou la pista que seguim. Un cop arribats al fons del torrent de la veritable font de la Guineu vàrem trobar una falsa cruïlla de camins que ens va fer dubtar.

Geogràfica - ETRS89       1.937344    41.680103

Aquí hem de continuar recte per la pista, per després voltar i començar a pujar pel vessant contrari del torrentol. No hem d'agafar la falsa drecera de l'esquerra que puja pel dret pel torrent, perquè s'acaba fent impracticable.

Si hem continuat per la pista, arribarà un moment que començarem a veure el terra erosionat per una escorrentia d'aigua que sembla freqüent. Doncs és produïda per les sobreeixides de la font de la Guineu, que ja tenim a tocar.

Geogràfica - ETRS89     1.937390    41.679690

En aquell moment jo anava al davant. Quan vaig veure la font al mateix marge dret de l'antiga pista, els crits van ressonar per tota la raconada. Va ser una barreja d'alegria i histerisme. L'Armengol, que anava al darrere, s'ho va prendre amb calma i sobrietat, però no es va poder estalviar una abraçada que li vaig demanar.

Es tracta d'una font de dipòsit de pedra seca semisoterrat. Sembla que va tenir una petita coberta de falsa volta, però actualment està mig enderrocada (com si fos una barraqueta). Va ser una sorpresa veure que encara retenia un pam d'aigua ben neta, ja que 33 anys després de la foto que li va fer el Jordi, me l'imaginava mig colgada de terra. Una altra sorpresa va ser que l'entorn de la font havia sigut estassat amb una dalla no feia gaire; potser uns 5 anys? Erròniament, a vegades pensem que tot el què passa al món apareix a internet, però no; hi ha gent que retroba fonts oblidades i s'ho guarda per a ell. Potser perquè no té accés a les xarxes, potser perquè no li dóna importància, potser perquè ho vol guardar com un secret...

Una foto de tal com vàrem trobar la font.


Diverses fotos preses després de netejar-la una mica. Poca feina hi havia, perquè ja estava tot bastant estassat.







Per últim m'agradaria divagar sobre l'origen d'aquesta font. L'orientació del vessant, el rost del terreny i l'absència de marges de pedra seca indiquen que aquí no es va plantar vinya. Per tant, jo crec que aquesta font la van fer els boscaters que antigament tallaven llenya en aquesta obaga. Aquests homes (i dones?) van voler assegurar-se un punt d'aigua fresca durant tot l'any amb aquest dipòsit.

Ara ja només restava desfer el camí d'anada per tal d'arribar al cotxe, que estava al Puig de la Balma. Arribats a la pista principal, fora ja de l'espessa vegetació, va començar a ploure. Vàrem tenir sort, i el dia es va aguantar fins allà on voliem. La tornada sota la suau pluja es va fer agradable gràcies a les capelines.


FONT D'INFORMACIÓ:

Llibre inèdit del Josep Alvarez i Jaen (CET). FONTS I LLOCS D'APROVISIONAMENT. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i zones limítrofes. Abril de 1997

Mapa de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac 1:20.000 del Cente Excursionista de Terrassa. Any 1988

Guia Interactiva dels Parc Natural del Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac del Ramon Suades

El Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)

dimarts, 13 de febrer de 2018

TANCAT EL CERCLE DE LES BALMES OBRADES PROPERES AL FLEQUER (EL PONT DE VILOMARA I ROCAFORT)

Primer de tot ens posarem en antecedents de l'única balma obrada que fins ara es coneixia a les rodalies del Flequer. Es troba relativament a prop de la Tina del camí del Flequer III i està amagada sota la pista.


Geogràfica - ETRS89      1.915928     41.700783


La primera referència documental que es té d'aquesta primera balma obrada són les fotos que li va fer el Jordi Griera-Cors. El Jordi és un manresà que va exercir de mestre d'una escola del Pont de Vilomara des de 1983 fins que, fa ben poc, s'ha jubilat. Aquest mestre d'escola nou vingut al poble, juntmament amb un company, tenia una obsessió: conèixer el medi físic i social del lloc on havia de desnvolupar la seva feina. Aleshores els dos metres van desenvolupar una recerca a dos nivells: a nivell documental rebuscant tant en arxius particulars com municipals i comarcals; i a nivell físic recorrent tot el terme municipal i adjacents geolocalitzant (aleshores analogicament) tot el patrimoni i topònims que consideràvem importants (masos, fonts, tines...). És en aquesta recerca que l'any 1985 (poc després del gran incendi de l'estiu d'aquell mateix any) van localitzar una balma obrada. La van veure des de la pista que recorre el vessant contrari del torrent on es troba. En aquell moment la vegetació estava reduïda a cendres i la llunyania no era cap problema per localitzar elements del patrimoni rural anteriorment emboscats. 


Aquesta és la primera fotografia que es coneix de la balma del Flequer. Presa, com ja hem dit, pel Jordi Griera-Cors l'any 1985.

La següent referència que trobem sobre aquesta balma és el post que va publicar l'excursionista i blogger muratà Joan Escoda el 12 d'abril de 2009. Ja entrats en plena era digital i de senzilles i acurades geolocalitzacions mitjançant aparells GPS.

http://percaminsdelbages.blogspot.com.es/2009/04/la-font-de-casassaies-cornudella-i-la.html
 
En aquesta entrada es ressenyava una sortida excursionista que van fer plegats l'autor del blog, el Jordi Griera-Cors (que té una segona residència a Mura) i un tal Pere Galí. L'últim dels elements patrimonials que van visitar, fotografiar i geolocalitzar va ser la abans esmentada balma obrada propera al Flequer. De ben segur que el Joan Escoda i companyia van trobar aquesta balma ja amagada per la vegetació gràcies a les indicacions del Jordi que ja la coneixia dels anys 80.

Per últim, el fet que aquesta balma fos coneguda per gran part del mon excursionista vallesà, va ser que el Ramon Suades l'inclogués a la seva Guia Interactiva dels Parc Natural del Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac, després de visitar-la al juny de 2009. Segurament gràcies a les geolocalitzades indicacions que dos mesos abans havia publicat a la xarxa el Joan Escoda. Fins i tot, l'any 2014, va ser afegida a la Wikipedra (codi 9626) amb el nom de balma del Flequer; el mateix que li havia posat originalment el Jordi .

El passat diumenge, 11 de febrer de 2018, vaig fer una sortida per la vall del Flequer acompanyat pel Jordi Griera-Cors. La sortida estava programada des de feia un mes. Volia coneixer el Jordi en persona per parlar amb ell, perquè sabia que és un gran coneixedor d'aquest extrem del Parc Natural que ens queda una mica lluny al vallesans. Ens vam posar d'acord en visitar les tines de cal Víctor i de tornada apropar-nos a la font Freda del Flequer que feia anys que no trobava. Tot va anar dins el que es podia esperar.

Ja de tornada al cotxe, cansats i amb gana (serien quarts de 3 de la tarda) en un revolt obert de la pista que baixa cap a la carretera de Rocafort i a prop del mas Flequer, em va semblar veure que just sota la pista treia el cap una balma amb una paret de pedra seca. En un primer moment vaig pensar que seria la balma obrada de la que em parlat abans i que precisament va donar a coneixer la persona que m'acompanyava, però consultant l'aparell GPS vaig comprobar que encara faltaven molts metres per arribar-hi.


El primer en reaccionar va ser el Jordi, que de seguida va començar a cercar un baixador per a arribar al peu de la cingleret que teniem sota els nostres peus. Uns metres enllà de pista, just on hi ha petita torre de guaita de fusta pintada de verd, el Jordi va aprofitar un sortint de roca per baixar, i jo el vaig seguir. Un cop avall, vàrem girar a l'esquerra i ens vam ficar en una clotada abancalada amb marges de pedra seca, que per la part superior estava tancada per una cinglereta. I allà, al mig de la cinglereta, vàrem trobar una balma que estava completament tancada amb una paret de pedra seca. I al mig de la paret de pedra, una porta amb llinda plana. Efectivament! Plegats haviem trobat una segona balma obrada. El Jordi Griera-Cors, 33 anys després de trobar una primera balma obrada a la solella del torrent del Flequer, en trobava una altra de semblants característiques i relativament a prop. El cercle s'havia tancat!

Geogràfica - ETRS89    1.919534   41.700774



Tot i que s'intueix la seva existència des de la pista superior, poca gent havia visitat la balma. L'exterior de la balma estava completament embardissat, i una de les bardisses era una parra de cep bord. No es veia cap traça de corriol d'accés, ni cap branca d'arbust tallada recentment ni antigament.

En quant a la seva descripció, el balmat està completament tancant per una paret de pedra seca en molt bon estat de conservació que mesura uns 10 m de llarg per 2 metres d'altura. La porta de llinda plana està disposada una mica a la dreta (mirant des de l' exterior); i tal com indica el golfo que es conserva va estar tancada una porta de fusta. Al voltant de la porta, la zona més delicada de la paret, les pedres del parament estan rejuntades amb morter de calç. A l'esquerre de la porta trobem dues petites finestres (obertures), una d'elles cegada amb un roc.

Dins la balma es veu que l'extrem llevantí de la paret està enderrocat (poca cosa). I en un racó trobem un petit brick de suc amb data de caducitat de desembre de 2013. Això ens indica que no fa pas gaire (uns 5 anys) va tenir un visitant, que pel que jo conec, no ho va deixar documentat enlloc.



La veritat és que si la balma s'intueix des de la pista estant, no sé com pot haver passat desaparcebuda tant de temps pels excursionistes intrèpits que petjan el Parc Natural.

La meva hipotèsi sobre l'origen d'aquesta balma obrada és que era una barraca de vinya com tantes que trobem pels voltants del Flequer. La particularitat és que el parcer que es va establir a la parcel·la de les feixes que veiem a sota, en veure que tenia una preciosa balma orientada a migdia dins el seu tros, va pensar que només tancant-la amb una simple paret de pedra ja tenia una espaiosa barraca feta, estalviant-se així haver d'aixecar una barraca aïllada o adossada i tancada amb la corresponent coberta de falsa cupula. El parcer va tenir sort, i gràcies a aquesta balma es va estalviar feina: la feixuga tasca d'aixecar pedres i posar-les a lloc.

El Jordi Griera-Cors ja ha pujat aquesta tipologia de barraca de vinya a la Wikipedra (codi 17106); ja que ell, com molts d'altres, és un actiu col·laborador d'aquest inventari general de Catalunya.


FONT D'INFORMACIÓ:

El Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)


Guia Interactiva dels Parc Natural del Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac del Ramon Suades


El blog del Joan Escoda (http://percaminsdelbages.blogspot.com.es)


Wikipedra (http://wikipedra.catpaisatge.net)



dilluns, 18 d’abril de 2016

ELS MASOVERS DE LES VENDRANES TREUEN A LA LLUM UN ANTIC TRULL D'OLIVES (VACARISSES)

L'Eloi Font, autor d'un blog especialitzat en la redescoberta d'antigues tines i trulls al llarg de Catalunya, avui ha publicat una ressenya sobre la recent troballa de les restes d'un trull d'olives a l'interior d'un petit tancat (visible des de l'exterior) del mas de les Vendranes. El trull estava mig colgat de terra i va ser completament excavat pels masovers terrassencs de les Vendranes. Uns masovers de cap de setmana que donen a vida a aquest històric mas.

En aquest cas l'únic que faré serà posar l'enllaç cap a l'entrada del blog de l'Eloi Font. Ja que ell és l'entès en el tema, i el que dóna veracitat a aquesta troballa.

http://torcularium.blogspot.com.es/2016/04/trull-de-les-vendranes.HTML

divendres, 1 d’abril de 2016

RETROBADA LA BAUMA GRAN DE SANANA (VACARISSES)

Llegint l'interessant llibre Pàgines Vacarissanes, un recull de les col·laboracions mensuals que el botànic terrassenc Àngel Manuel Hernández va escriure per al butlletí Vacarisses, Balcó de Montserrat, a la pàgina 276 vaig trobar un escrit que portava per títol "Inutilització de coves a Vacarisses, l'any 1850". En aquest article s'explica la resposta que va donar l'Alcaldia de Vacarisses a una carta circular de 19 de novembre de 1850 on el tinent coronel Antoni Bonet, comandant militar del cantó de Terrassa, instava a tots els alcaldes dels ajuntaments de la seva demarcació a destruir o inutilitzar les coves i els subterranis existents en els seus respectius municipis. El 30 de desembre del mateix any l'Alcaldia de Vacarisses va respondre a aquesta carta amb el memorial titulat "Nota de les cuevas y subterraneos, destruidos e inutilizados en todo el termino o distrito de este pueblo".

La primera cavitat de la que es parla en aquest document és "una cueva conocida con el nombre de Bauma Gran. Se halla en la heredad de Felipe Neri Gibert (a) Sanana en el parage llamado Sot de la Espluga en dirección a poniente a medio cuarto de hora de distancia de dicha casa y a media hora del pueblo; pueden estar en ella mas de dos cientos hombres pero es de las conocidas por balmas o sea de las que desde la parte de afuera puede verse todo el interior de ellas. No se ha destruido por considerarse imposible y seria muy difícil y costoso el tapiarla, y aun así proporcionaria mejor abrigo y asilo a la gente mala".

Des que vaig llegir aquest text, vaig estar donant-li voltes a aquesta Bauma Gran; i, fins i tot, li havia preguntat al Joan Arnau, propietari de la Farinera, sobre l'existència d'alguna gran balma prop de la masia de Sanana. Tot sense èxit.

Doncs bé, el diumenge 20 de març de 2016 vaig anar a visitar una petita barraca de pedra seca que havia trobat el Jordi Belil, i que jo desconexia. La barraca es trobava a la part baixa del que jo en aquell moment anomenava Sot de Sanana.

http://barraquesdevacarisses.blogspot.com.es/2016/03/214-barraca-del-jordi-belil-sanana.HTML

Després de fotografiar-la i prendre les dades corresponents, encara era d'hora i, per veure si trobava alguna barraca més, vaig decidir emboscar-me sot amunt aprofitant una quasi perduda pista.

Coordenades geogràfiques - ETRS89   E 1.898078  N 41.616259

Aquesta pista, no sense dificultats per a avançar, remunta el vessant hidrogràfic esquerre del sot. Quan la pista passava per sobre de l'aiguabarreig de les dues capçaleres d'aquest torrent, em vaig fixar que per sota treia el cap una primera balma molt embardissada.



Però la dificultat per a accedir-hi i el seu modest tamany, em va fer llançar la tovallola i continuar uns metres amunt fins que, també sota la pista, vaig veure el que semblava una balma de dimensions ja respectables. Aquesta estava ubicada a la llera del començament d'una de les dues capçaleres del sot.

Coordenades geogràfiques - ETRS89   E 1.899990  N 41.617533




En apropar-me vaig veure que els voltants de la balma eren plens d'antics marges de pedra seca. Fins aquí dalt havien arribat els establiments de vinya a rabassa morta de la segona meitat del segle XIX! Vaig rodejar fàcilment la balma per sobre del seu llavi superior, i un cop vaig ser a la comissura del vessant hidrogràfic dret, em vaig esmunyir entre la bardissa per tal d'accedir al seu interior. Efectivament, la balma era gran, molt gran! I als seus dos extrems hi havia tancats fets amb pedra seca, o sigui, era el que vulgarment es coneix com a balma obrada. Ja no calia que cerqués una barraca de pedra seca per a aquelles feixes que envoltaven aquell racó, perquè davant meu tenia el gran aixopluc que va abrigar aquells pagesos vacarissans de segles pretèrits.







Un cop passada l'emoció del primer moment, vaig començar a relacionar aquesta gran balma amb aquella Bauma Gran de la que parlava aquella nota de l'Alcaldia de Vacarisses de l'any 1850. Tot lligava: les seves gran dimensions i la seva situació. Està dins l'heretat de Sanana (abans i ara), a ponent de la casa (realment al sud-oest), i a poca distància (290 m en línia recta). I si aquesta era la Bauma Gran, el torrent on es troba era el Sot de l'Espluga. El mateix torrent que aigües avall actualment encara conserva quatre barraques de pedra seca. Això demostraria l'intensa activitat agrícola que aquest torrent va patir en el passat.

La balma està oberta i encarada al sud, cosa que li dóna unes condicions d'habitabilitat excel·lents. Les seves dimensions generals són les següents. El llavi superior del pòrtic fa uns 4 metres d'altura màxima. Té uns 26 m de llarg, si resseguim tot el llarg de l'extrem del llavi superior. Però, si resseguim el llarg de l'interior de la balma, s'arriba als 39 m. A l'extrem est de la balma s'arriba a la màxima profunditat amb uns 15 m; tot i que a aquesta profunditat l'altura baixa a menys de mig metre.

L'espai que tanca la paret de pedra seca de l'extrem oest és el més petit, però sembla que és el que s'ha fet servir més recentment per l'existència al seu interior una garrafa d'aigua de plàstic del tombant del segle XX.





El parament de pedra seca de l'extrem est tancaria un espai més gran si no fos perquè li manquen uns 4 m de llarg per a connectar amb la comissura del llavi, on comença un ben conservat marge de pedra seca que continua cap a l'exterior de la balma. Al seu interior s'arriba a la màxima profunditat.









Al terra de la part mitja de la balma vaig trobar una mandíbula inferior de senglar.


A la paret de roca de davant i amagades darrere unes heures que s'hi enfilaven, vaig descobrir uns guixats i uns gravats de difícil comprensió. Però al cap d'una estona vaig començar a desxifrar alguns d'aquests escrits.

En el primer escrit, fet amb guix blanc, s'hi podia llegir de forma desordenada "10 años", "Nuria Valls" en lletra anglesa lligada, i la correlació de números "123" diverses vegades.


En el segon escrit, fet amb carbonet, s'intueix quelcom semblant a "LATRACA". Més endavant un gravat amb les inicials "X. P. M." i "J M R M" i la data "1-3-56", que va caure en dijous. Sota i en guix només s'arriba entendre una "J" seguida d'altres lletres en minúscula il·legibles.




Més a la dreta, i un altre cop en guix, es pot llegir "Vacaris", "Nuria Valls" en lletra anglesa lligada i la data "29=8=31", que va caure en dissabte. Després el dibuix d'un ninot, que a mi em recorda un guardia civil amb tricorni i capa inclosa. Finalment també amb guix i lletra anglesa lligada es pot llegir "Ramon Riera".





El dissabte 26 de març, al cap d'una setmana d'haver trobat la balma, davant l'Ajuntament de Vacarisses, em vaig topar amb el Jordi Torrella de cal Cargol, un dels més grans coneixedors de la història recent del poble. Jo li vaig comentar els dos noms que havia pogut desxifrar dins aquesta balma de Sanana; i ell, per a sorpresa meva, em va respondre que només en recordava i coneixia un: el de la Núria Vall (sense la "s" final). El Jordi em va explicar que la Núria era un dels quatre fills que la família Vall-Camps havia tingut. Aquesta família provenia de Camps, un petitíssim poble del terme municipal de Fonollosa (Bages), i va ser contractada com a masovers pel propietari de Sanana. Van estar-se a la masoveria de Sanana des de mitjan de la dècada dels 20 fins al final dels 40 del segle XX. Finalment la incertesa econòmica de les collites i la duresa de la feina al camp va fer que, com d'altres masovers de masies veïnes, la família Vall-Camps es traslladés a viure al poble de Vacarisses. El Jordi també em va dir, coincidències de la vida, que una de les filles d'aquesta família que encara vivia al poble, la Concepció, havia mort aquell mateix dia; i que l'última cosa que sabia de la Núria és que vivia a la Bauma, i que després s'havia anat a viure per la zona de Granollers amb la seva filla.

Aquell mateix dia en arribar a casa vaig recordar que al llibre Retrats de Vacarisses del Josep Maria Farrés apareixia una foto de família dels masovers de Sanana. I sí, efectivament, a la pàgina 38 vaig trobar una foto de l'any 1927 amb la família Vall-Camps posant per a la posteritat davant del que sembla l'era enrajolada de Sanana. A la foto apareixen la mare amb un nadó en braços, el pare, la filla gran que deuria tenir uns 14 anys, un nen petit d'uns 4 anys, i finalment a la dreta una nena d'uns 6 anys. Aquesta última déu ser la Núria Vall(s) que 4 anys després, quan en tenia 10, va guixar la paret de la balma.

D'aquell "Ramon Riera" i d'aquelles inicials no en sabem res. Però en quant a la "Nuria Valls" gairebé tot lliga per a asseverar que ho va escriure la mateixa Núria Vall Camps l'any 1931 quan enacara residia a la propera masia de Sanana, junt amb la resta de la família. Aquest tipus de lletra (anglesa i lligada) és el primer que s'ensenya a l'escola quan s'aprén a llegir i escriure. A mi, per exemple, als anys 80, a l'escola em van ensenyar a escriure amb aquest tipus de lletra. L'idioma en que en escriu la seva edat ("10 años") és el castellà, l'únic que li podien haver ensenyat a l'escola a la petita Núria. Hem de tenir en compte que només feia 4 mesos que s'havia declarat la Segona República, i que es venia de 6 anys de la dictadura de Primo de Rivera, on el català estava prohibit. L'única cosa que no casa és la "s" del cognom de la Núria; potser només sigui un simple error ortogràfic d'una nena que està aprenent a esciure...

Nota: si algún amic o familiar de la Núria Vall Camps coneix alguna dada més sobre la història d'aquesta família, que no dubti en fer-m'ho saber. La seva aportació serà afegida a aquesta ressenya. Podeu posar-vos en contacte amb mi deixant un comentari aquí sota o enviant-me un e-mail a

david.terrassa@hotmail.com

Tornant a la nota de l'Alcaldia de vacarisses de 1850, la següent cova que es referenciava era "otra cueva o balma sin nombre cerca la Torre de Moros (actualment coneguda com a Torrota de Vacarisses). Se halla situada en terreno de Fermin Gibert (cap de família del cal Ferminet en aquelles dates) cerca la torre dicha en direccion a poniente y es tambien de las que puede descubrir-se todo su interior desde la parte afuera, teniendo unas treinta varas de largo y seis de profundidad (si una vara catalana són 83.6 cm, la balma feia 25 m de llarg per 5 m de profunditat). Dista medio cuarto de hora de la casa llamada Vives y un cuarto del pueblo. No se ha destruido ni obstruido para las mismas razones por las que se ha dejado de verificarse de la anterior".

En el moment que vaig llegir aquest text ja sabia quina era aquesta balma tan ben localitzada i descrita ja a mitjan segle XIX. Ja me n'havien parlat el Cisco Badia de cal Simon (també de cal Julito) i el Toni Masana de cal Ton Carnisser (també de cal Cafeter i cal Quirol). El primer per tradició oral de la família l'anomena balma del Toni; i el segon també per tradició familiar l'anomena balma del Pastor.

Poc després també vaig preguntar-li per aquesta aquesta balma al Tonet Duran de cal Pau Gran (al cel sia), últim representant d'una nissaga de pagesos que ha treballat la terra d'aquests verals durant centenars d'anys. S'ha de tenir en compte que la balma es troba només uns 300 m per sobre de la seva masia. Ell em va explicar que per a ell i la seva família aquesta és simplement la balma sota la Torrota. Tot i així, em va explicar que l'últim vacarissà que l'havia fet servir era el Peret Casas de cal Jeroni. "Qui és el Peret de cal Jeroni?" li vaig preguntar jo. Em va respondre que va ser uns dels últims pastors de cabres del nucli urbà del poble, i que va pasturar el seu ramat per aquesta zona. També em va explicar que durant els dies de "la Retirada", al final de gener de 1939, el Jeroni va tancar el seu ramat dins aquesta balma allunyada del poble per tal d'evitar que li requisessin (eufemisme de robar) les seves cabres.

Poc després d'aquestes converses, vaig anar a visitar la balma. La forma més fàcil d'arribar-hi és agafar el SL C-51 que comença a plaça Joan Bayà i que ha estat senyalitzat amb pals indicadors pel Parc Natural. Aquest sender finalitza a la Torrota. Un cop allà hem de continuar en sentit oest (cap a Montserrat) uns 100 m més. Aquí haurem de cercar el millor pas per a baixar un graó del cingleret del vessant solell de la carena.

Coordenades geogràfiques - ETRS89   E 1.906631  N 41.609928












Les dimensions generals de la balma, que jo mateix vaig poder mesurar, són les següents. El llavi superior del pòrtic fa uns 2 m d'altura. De llarg fa uns 14 m. I a l'extrem est de la balma s'arriba als 7 m de profunditat màxima. És en aquesta banda est on trobem un vetust parament de pedra seca que tanca un ample espai.

No hi ha cap dubte que aquesta és la segona balma de la que parla la nota de l'Alcaldia de Vacarisses. Està a prop de la Torrota de Vacarisses, en direcció a ponent, i dins la propietat de cal Ferminent, o sigui, al vessant solell de la carena de la Torrota. Gràcies a antiga documentació que he pogut consultar, sé que l'extrem occidental del solell de la carena de la Torrota va ser propietat de cal Ferminet, almenys, des de mitjan segle XIX i fins a l'any 1946, quan ho va adquirir l'Antoni Roura. En canvi, tota l'obaga de la carena pertany a la propietat de can Vives.

És veritat que hi ha una cosa que no lliga del tot: les dimensions de la balma. Però s'ha de tenir en compte que durant els últims 166 anys pot haver variat la seva morfologia a causa agents erosius externs (meteorització); els mateixos agents que la van formar inicialment. A això s'ha d'afegir que els criteris d'amidament dels tècnics de l'Ajuntament i els meus poden ser diferents per a una balma d'una morfologia tan irregular com aquesta.

La tercera cova de la que parla la nota és "la cueva del manso Bovet. Se halla situada a unos dos cientos pasos de la casa llamada el Bovet a la parte de cierzo (nord), pudiendo contener unos veinte hombres. Dista del pueblo cosa de una hora. Queda destruida de suerte que no puede penetrarse en ella". 

La veritat és que encara tinc pendent apropar-me al Bovet per a fer una ullada, però de ben segur que l'Ajuntament de Vacarisses va fer bé la seva feina, i va deixar definitivament obstruida aquesta tercera cova. Per cert, tal i com explica l'Àngel Manuel Hernández en el mateix llibre, uns pocs dies abans i en aquesta mateixa cova, els Mossos d'Esquadra van desarticular un grup que es dedicava a falsificar moneda. Quina coincidència!

A partir d'aquí la nota comença a parlar de forma genèrica i sense especificar-ne cap en concret de "cuevas vulgo Balmas de la Portella y Roca Salvatge del manso Ubach..." que a mi ja no m'interessen per a aquesta ressenya.


BIBLIOGRAFIA

Pàgines Vacarissanes. Àngel Manuel Hernández i Cardona (autoedició, 2009)

Retrats de Vacarisses. Josep M. Farrés Trias (Ajuntament de Vacarisses, 1999).

Mapa del Cadastre parcel·lari de Vacarisses de l'any 1944 (Ajuntament de Vacarisses)

El Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3/)

La Cartoteca Digital de l'ICGC  (http://cartotecadigital.icc.cat/)